L’hotel del príncep mort

Imaginem-nos que el príncep de la Blancaneus també és qui va despertar la Bella Dorment i, que a més, està casat amb la Ventafocs. Si a aquests personatges hi afegim un assassinat, i altres personatges nouvinguts en un bosc peculiar, en pot sortir, entre d'altres resultats, el següent relat, amb anunci inclòs.

Las voces de este hotel son ecos de ecos de ayer

Restos de mí que tiemblan por arder.

De la cançó Mi suerte, del grup Vetusta Morla

El Rei em va encomanar un treball no gaire agradable. L’havien mort de matinada en un aparthotel de carretera, al Príncep vull dir, el va trobar la dona de la neteja, esquarterat de dalt a baix, amb el cap seccionat, un braç a sobre del televisor, l’altre vora la porta, la cama esquerra aguantant-se per un fil de carn, la dreta feta miques i els genitals a la boca, sí, a la boca, tal com sona. Me les hauria de veure amb un assassí que es creia un artista, vaja. Crim passional. De calaix. Sóc inspector de policia. Em dic Mirror i el meu malnom és Magic. Magic Mirror. Em diuen així perquè sempre soluciono els casos que investigo. I aquest no havia de ser una excepció malgrat que tot plegat es va començar a embolicar amb els interrogatoris.

Un cop analitzat el modus operandi, vaig decidir enviar una brigada a fer una visita de cortesia al Llenyataire, la feina semblava feta amb un objecte contundent i tallant. L’arma del crim podia ser ben bé una destral. Efectivament, el Llenyataire va constatar que feia un parell de setmanes li havia desaparegut una de les seves eines, una de les destrals més grans de la casa. Bé, ja teníem la que podia ser l’arma del crim. Però el Llenyataire no tenia mòbil. Per què hauria de voler assassinar el Príncep? No tenia res en contra d’ell, ni tan sols es coneixien. A més, tenia coartada. La seva dona confirmava que havia estat amb ella tota la nit. Calia seguir la pista de la destral. I calia veure més gent.

Vaig trobar-me amb la Ventafocs el mateix dia del crim, a casa seva, envoltada de paparazzi.  Ella estava aparentment destrossada i les seves germanastres la cuidaven mentre ella seia al sofà del menjador. Amb cuidadores així m’agradaria palmar-la sol. Tres dones que estaven més pendents de les aparences que de la vídua i els seus sentiments. La dona plorava desconsoladament la mort del seu marit. Era molt atractiva, s’intuïa una bellesa torbadora que devia haver aflorat en els bons moments. Un cop al saló vaig saludar. La Ventafocs em va oferir un whisky i vaig acceptar malgrat que encara no havíem arribat al migdia. Li havia de fer els honors a aquell Lagavulin 16 anys. Aquesta casa havia prosperat molt des que Venty es va casar amb el príncep.

—Ho feia sovint, això de no dormir a casa? —li vaig engaltar de cop.

—No puc dir que no —va respondre la vídua, pesarosa—, i darrerament era una excepció la nit que es quedava aquí.

—Em sap greu preguntar-li però, sap per què ho feia, és a dir, sap quins motius tenia per passar les nits fora de casa?

—El primer any de casats no era pas així —va recordar la Ventafocs—, era atent, amable, bon espòs i un gran amant. Érem feliços i fèiem l’amor constantment. Va ser la millor època de la meva vida. En canvi, després va començar a fugir, sortia cada cop més, tornava fent pudor d’alcohol i sovint sobreexcitat i darrerament ja no tornava, passava les nits fora, fins i tot dies sencers. La setmana passada, sense anar més lluny, va passar tres dies ves a saber on i va tornar fet un Ecce Homo.

—I vostè ho va comentar amb algú, tot això? Vull dir si ho portava en secret o havia buidat el pap amb una amiga o amic.

—Sí, no podia portar la càrrega jo sola, ho havia de compartir amb algú. Sovint ens reunim la Blancaneu, la Bella Dorment i jo, berenem, prenem el te, anem a sopar, a jugar a pàdel... Elles ho saben tot.

—I sap si el seu marit tenia... alguna amigueta?

—Segur que sí, però desconec qui podia ser o si era una o més d’una. La veritat és que parlar d’això em violenta una mica.

—És clar, ho entenc. No pateixi. M’ha ajudat molt —vaig concloure l’entrevista.

Quan sortia, la germanastra més morena em va acompanyar i em va obrir la porta. Era la que m’havia servit el whisky. Portava una minifaldilla tan breu que més aviat semblava un cinturó, es movia lentament, allargant els gestos, exagerant-los, acompanyant el meu cos amb mirada felina. Abans de sortir per la porta li vaig aconsellar:

—Nena, ves amb compte, no et refredis.

En sortir, un dels paparazzi em va fotre un micròfon a l’ull dret. Quins pebrots!

Calia parlar amb les amigues per veure què en sabien, de les aventures i desventures del Príncep mort, d’aquell marit sàtrapa a qui algú li havia aturat els peus amb un mal gust detestable. Ni tan sols per matar la gent es conservaven les formes.

Seguit d’un parell de cotxes de reporters, vaig arribar a casa de la Bella Dorment a l’hora de la migdiada i la van haver de despertar. Es va presentar davant meu amb una tireta al dit índex de la mà dreta, perquè amb les presses per atendre’m s’havia punxat amb una filosa de la seva àvia que conservava al vestidor, una autèntica obra d’art, em va assegurar. Jo volia anar per feina. La caiguda d’ulls d’aquesta dona em posava nerviós, semblava sempre a punt de tancar els ulls, però no ben bé com si tingués son, sinó com si mirés tot i tothom amb un deix de seducció abandonada, lasciva i mandrosa. La veritat és que tenia una bellesa ben etèria, vaporosa, que t’embolcallava. També em va oferir un whisky, aquest cop un Glenrothes 13 anys Special Reserve. Vaig pensar que tampoc podia dir que no a aquest or líquid i vaig acceptar. D’entrada, qui me la va endinyar va ser ella.

—De vegades passava la nit a casa.

—Com? —vaig preguntar després que el glop de Glenrothes retornés esòfag amunt i em provoqués un petit atac de tos.

—Que follàvem. El Príncep i aquí, una servidora, ens n’anàvem al llit junts. Si ho amago puc tenir problemes, oi senyor Mirror? —el to burleta, de nena petita, mostrava les ganes de guerra que tenia aquella dona inquietant i seductora.

Jo no estava disposat a que ella tingués la paella pel mànec ni que portés durant un segon més la iniciativa de la conversa. M’havia de posar les piles urgentment.

—Mira nena, estem parlant d’un assassinat, d’un boig que ha esquarterat al tros de carn que tenies entre les cames de tant en tant, així que ves amb compte perquè la cosa no està per fer brometes ni per jugar a ser la nena dolenta de la pel·lícula.

—D’acord inspector, què vol saber? —va canviar el to i va oferir la seva col·laboració. Va creuar les cames i va despertar-me els instints més bàsics, fent-me perdre el fil d’allò que havia de preguntar.

—L’has mort tu?

—Jo? Au va, Mirror! Que s’ha begut l’enteniment? Per mi era un passatemps, un home que cardava bé i que em satisfeia plenament. Res més. Per què ho hauria d’haver fet?

—T’ho havia de preguntar. Saps si es tirava algú més?

—Algú més? Tot el que es movia. Miri inspector, em sap greu per la Venty, però és una mica bleda i s’ho ha deixat fer tot. El príncep era un autèntic porc, un home que et feia allò que altres homes no s’atreveixen a fer-te, que no tenia manies ni prejudicis ni tabús, res de res. Venia, bevíem, ens col·locàvem i fèiem allò que ens venia de gust.

—En prenia molta, de coca? N’hem trobat un parell de grams a la tauleta de nit.

—Era una aspiradora. Estava clar que aquest noi acabaria malament, però mentrestant, jo me n’aprofitava. No he fet res de dolent, oi senyor Mirror?

—Això no ho he de dir jo, monada. I no coneixes ningú més que se n’anés al llit amb ell?

—Unes quantes persones. Ja ha parlat amb la Blancaneu? Ho hauria de fer. Sap una cosa, inspector? Algunes nits també venia ella, quan podia escapolir-se dels pesats dels nanets aquells que li vigilen la casa, i estàvem tots tres aquí. Ho passàvem bé. Vol que li expliqui els detalls, Magic? Per mi seria un plaer...

—No cal entrar en detalls, torxa humana. Aniré a parlar amb la Blancaneu. Ja veig que les persones de l’entorn del príncep no eren precisament els Teletubbies. Fes el favor de cuidar-te, aquesta merda de bosc seria bastant més avorrit sense tu.

Vaig acabar-me el whisky, vaig aixecar-me i vaig sortir al bosc novament, a prendre l’aire, a recuperar l’alè que m’havia pres aquella dona amb unes cames tan llargues com l’AP-7. La diferència era que aquestes no tenien peatge.

A l’hora del te m’esperava la Blancaneu a casa seva. Sabia que hi aniria. Una corrua de nanets em va rebre de manera eixordadora. Un darrere l’altre em preguntaven si necessitava alguna cosa. Si no paraven aviat necessitaria un ganivet per tallar-me les venes! Em van fer passar a la sala d’estar i allà m’esperava aquella dona totalment desconcertant. No acabava d’assimilar que aquella criatura virginal, amb cara de no haver trencat mai un plat, la innocència encarnada en un ésser humà, es fotés al llit amb la Bella Dorment i el Príncep, tots fins al cul de whisky, de coca i de ves a saber quins altres estimulants. Però en quin coi de bordell s’havia convertit aquell bosc de pandereta?

Em va saludar molt educadament. Mentrestant, al televisor, la Bruixa conduïa el programa més vist a les tardes del país. Era un programa que havia patit l’evolució de la televisió els últims anys, de fet, era la bandera d’aquest tipus de televisió sense complexes, que parlava dels famosos fotent-se a dins de casa seva si calia. Es deia Mossega la poma, porca! i el conduïa la Bruixa, una presentadora sense escrúpols que era una autèntica experta en provocar el plor als convidats i fer pujar com l’escuma els índex d’audiència de la cadena. Ara mateix, un reporter amanerat i bronzejat de raigs UVA, feia guàrdia davant la casa de la Ventafocs i el Príncep finat, juntament amb un núvol de paparazzi.

La Blancaneu em va oferir un te amb pastetes. Jo vaig insinuar-li que el te, agradar-me, el que es diu agradar-me... Em va treure un gin tònic de Hendricks amb tònica Fever Tree. Refrescant però potent. En una paraula, tan tonificant com la conversa amb la suposada bleda assolellada.

—Bona tarda, senyora Blancaneu.

—Ui senyora! No em digui senyora, inspector —va respondre’m ella.

—D’acord. Anem al gra.

—Inspector, si ja ha parlat amb la Bella Dorment i amb la Venty, li he de dir que el gra és sí a tot. Sí, he estat amb la Bella i el príncep. Sí, preníem drogues. Sí, el príncep ha vingut a casa meva i sí, m’he tirat a la seva dona.

—Que diu que què?

—Ah, no ho sabia tot, inspector?

—Anem a pams perquè m’estic perdent, faci el favor...

—Doncs anem a pams —va ratificar, juganera, Blancaneu.

—Vostè també se n’ha anat al llit amb la vídua del Príncep? Però quin dream team van muntar vostès aquí?

—Ni s’ho imagina, senyor Mirror, ni s’ho imagina. Els hiverns al bosc són llargs, molt llargs. I els estius amb tanta calor són molt estimulants. Els habitants del bosc tenim les nostres necessitats i, diguem que ens ajudem mútuament...

—Quines penques! —vaig exclamar.

—Vostè no se sent sol, inspector?

—No tinc temps per pensar en aquestes coses, senyora Freud.

Vaig aturar la conversa i vaig decidir reflexionar. Necessitava sortir d’allà i posar en ordre tota la informació, analitzar noves dades que em podia aportar la brigada i, després, encetar una nova roda d’interrogatoris amb tots els sospitosos.

—Senyora Blancaneu, és conscient que tant vostè com els seus companys de jocs sexuals i transgressors són ara mateix sospitosos d’assassinat amb acarnissament? Ho és? Perquè si no ho és, li ho faig saber —vaig deixar clar—. Ara marxaré, senyora Blancaneu, però tornaré, i tant vostè com les altres i els altres, qui siguin, vagin amb molt de compte. No estic per romanços. Ha aparegut un home en un hotel de carretera amb els seus genitals a la boca. Per Déu, és que no tenen un bri de dignitat?

—Em sap greu, inspector —va excusar-se Blancaneu.

—A mi també, senyora, a mi també...

Vaig marxar d’aquella casa envoltat de nanets que em preguntaven com havia anat, que si tot estava controlat, que qui havia estat l’assassí... I els paparazzi al darrere.

De moment, només havia parlat amb dones, totes sospitoses, però el crim semblava obra d’un home, és més, d’un home corpulent. Calia fer-li una nova visita al Llenyataire, però aquest cop en persona.

El Llenyataire vivia una mica lluny i vaig arribar a casa seva a l’hora de sopar. En trucar a la porta em va obrir la seva dona, alta, amable, em va fer passar i seure al menjador. Em va convidar a sopar, li vaig dir que no però va insistir. Vaig acceptar només a picar una mica mentre parlava amb el seu marit. Notava una olor familiar. Venia de la cuina. Em va venir la gana.

—Bona nit senyor Llenyataire, anem fent via perquè la investigació és complexa —vaig apressar.

—Com vostè vulgui, senyor inspector.

—Diu que li va desaparèixer una destral gran fa dues setmanes...

—Sí senyor inspector, no l’he tornat a veure. Un dia vaig anar a treballar al matí i me’n vaig adonar. La guardava al cobert.

—Té idea de qui li va poder agafar, si és que algú li ha robat?

—No ho sé, qualsevol que necessiti una bona eina per tallar fusta. No em ve ningú al cap.

El Llenyataire contestava coherentment però amb cert nerviosisme que no em deixava tranquil. Malgrat tenir coartada, semblava que amagava informació. I aquella olor...

Vam parlar durant gairebé una hora, vaig picar unes croquetes de pernil excel·lents que ens va servir la senyora del Llenyataire, i vaig beure un bon vi negre per acompanyar. Semblava una bona persona però hi havia alguna cosa que no quadrava, la tremolor de les mans, el quequeig lleu, gairebé imperceptible però existent a les paraules del Llenyataire, l’olor familiar... Vaig marxar amb la sensació de tenir alguna cosa a tocar de les mans i no poder-ho agafar.

Vaig sortir a les deu tocades i a les dotze de la nit tornava a ser a casa del Llenyataire amb una brigada. Vam detenir-los a ell i a la seva dona. L’olor de les croquetes en va ser la causa. Era la mateixa olor que vaig notar a l’habitació de l’hotel de carretera, barrejada amb l’olor dolça de la sang. Aquesta mixtura del primer moment va ser la causa de les dificultats que vaig tenir per identificar-la posteriorment. La senyora Llenyataire feia olor a croqueta, a fregit. El seu marit no trepitjava la cuina si no era per empaitar-la pel darrere quan fregava els plats, i totes les olors les absorbia el seu cos. D’aquella olor va quedar impregnada la cambra de la mort.

Als interrogatoris de comissaria, la dona va admetre haver comès el crim. Era alta i forta i ajudava sovint el seu marit en les tasques de tallar llenya. Tenia prou força per esgrimir amb habilitat la destral gran, que va amagar dues setmanes abans de cometre l’assassinat, i matar i esquarterar el Príncep, col·locat d’alcohol i droga fins a les celles. Ho va fer per «salvar el seu matrimoni», deia, ho va fer per «allunyar els dimonis del seu estimat marit». Perquè la declaració de la dona i del Llenyataire em van deixar més estupefacte del que ja estava. L’home rude, fort, musculat i viril, mascle fins a l’exageració, s’entenia també amb el Príncep promiscu, quin perla, pensava jo, aquest Príncep. Aquella nit, el Príncep i el Llenyataire cardaven salvatgement a l’habitació de l’hotel, una habitació tipus bungalow. La dona del Llenyataire els va anar a trobar i ho va fer, va embogir a cops de destral contra el Príncep cul inquiet. Al marit no li va fer res. I el marit va tornar a casa avergonyit i acollonit per tot el que havia passat, protegint la seva dona.

El cas va ser una bomba informativa i al programa Mossega la poma, porca! la Bruixa en va treure tot el suc que va poder. Arrel d’unes denúncies li van haver de canviar el nom al programa i ara es diu Porca, mossega’m la poma! Un gran avenç, vaja.

L’entorn del Príncep va continuar igual però sense ell. Al bosc gairebé era més fàcil aconseguir un gram de coca que una poma. La societat havia embogit.. La Ventafocs, la vídua, va refer-se vivint sola, va enviar a pastar fang a les germanastres i a la madrastra i va alimentar el rotllo amb la Blancaneu. Això sí, cadascú a casa seva.

La Bella Dorment va quedar afectada per l’excés de pastilles per dormir que prenia, per compensar l’excitació que li produïa la cocaïna i això la va portar a patir narcolèpsia. Ara s’adorm a qualsevol lloc i en qualsevol moment, això sí, aquella caiguda d’ulls continua sent tant torbadora com sempre.

L’hotel on va aparèixer el cadàver va canviar de nom i ara es diu Dead Prince Hotel****, un quatre estrelles la mar de guapo amb visites guiades a l’habitació del crim i parc temàtic al costat.

I jo, Magic Mirror, vaig sortir-ne prou ben parat, de tot allò. El Rei em va recompensar copiosament per la tasca feta i vaig assolir un bon estatus, però no em vull retirar i continuo investigant quan hi ha un cas al bosc. Ara empaito un caçador que sembla que podria haver mort un cérvol femella, la mare d’un tal Bamby. Maleït bosc podrit de pandereta!

Àlex Vidal Vidal