La injustícia

La Martina va entrar al pub a les nou en punt, cavalcant sobre unes botes negres amb elegància però sense estridència, amb la bellesa impactant però discreta que la caracteritzava. Va demanar mitja pinta de Guinness i va anar fins a la taula on l’esperava en Sam, que es va aixecar i li va fer dos petons. En Sam portava calçat esportiu que combinava perfectament amb la roba informal que vestia. Estava bevent una pinta de Murphy’s red.

—Sam, m’han fet fora —va dir la Martina de cop.

—Què dius ara? —va exclamar en Sam amb els ulls sortint-li de la cara.

—Que m’han fet fora de la feina, estan fent reajustaments i m’ha tocat. El món del llibre està fotut, cada vegada hi ha més pirateria i m’han cardat al carrer. Em paguen una merda i, això sí, en Joan em dóna les gràcies pels serveis prestats a l’editorial. A mi, que ho he donat tot per aquesta empresa! Porto una mala llet!

En Sam es va mirar la Martina amb preocupació. Feia molts anys que es coneixien, en tenien trenta i pocs i era la primera vegada que un dels dos es quedava a l’atur. La maleïda crisi afectava tothom. Ell treballava en una publicació local que també tenia edició digital i les coses li anaven prou bé. No es faria ric, però no es podia queixar, tenia feina i treballava en el que li agradava.

—Ja li has dit a l’Oriol? —va preguntar en Sam, referint-se a l’amant de la Martina.

—No, encara no. He vingut directament aquí. He pensat que m’aniria bé esbravar-me abans de parlar amb l’Oriol, que no en té cap culpa, pobret.

—Ja capto. Vens aquí, em tires la cavalleria per sobre, i un cop ja s’ha esbravat la gasosa, vas a parlar amb l’Oriol. Soc un sant baró —va fer en to de broma en Sam.

—Sí, potser és això, ets una mena de psicòleg gratuït.

Van riure tots dos i van celebrar amb un brindis tenir la capacitat de fer broma en un moment tant crític com aquest.

—I per cert, no diguis el nom de l’Oriol tan fort, que ningú sap que estem junts.

—És veritat, no me’n recordava que viviu en pecat i en secret. Si se n’assabenta la seva donaaa... —va dir en Sam exagerant la veu i els gestos.

—Tonto.

—Guapa.

I després, en Sam va pronunciar la frase:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—Joan, és una injustícia això que has fet. No te n’adones que no s’ho mereix? —va rondinar la Carme.

—Ja sé que és una putada però fes el favor de no dir-me que és una injustícia, em fas sentir fatal —es va defensar en Joan.

La Carme era la secretària d’en Joan, el propietari d’una editorial modesta però que fins abans de la crisi se’n sortia prou bé. La pirateria a internet li havia fet perdre vendes i havien notat la baixada d’ingressos. Ara s’havia introduït també en el món digital per apaivagar el descens, però semblava que la gent no volia pagar.

—Joan, saps que la Martina és una comercial excel·lent i que sempre ens ha estat fidel. Això no es fa, Joan —va continuar la Carme.

En Joan admetia les crítiques de la Carme. Portava molts anys al seu costat i tenia prou experiència per veure més enllà que fins i tot ell mateix. En Joan se sentia molt malament per haver pres la decisió d’acomiadar la Martina, però es defensava dels atacs de la Carme.

—Mira Carme, si aquell merdós no m’hagués enredat amb aquella col·lecció de pa sucat amb oli, la Martina encara seria amb nosaltres. No puc matenir-la a l’empresa, Carme, no puc, i em sap molt de greu, però és impossible. Les vendes han baixat i hi ha hagut un impresentable que m’ha venut la moto. Les vendes cauen en picat i la inversió que vaig fer en aquell negoci s’ha esvaït com el fum. Què puc fer, Carme?

—Doncs retallar per un altre costat, home —va respondre la Carme—. Abans que fer-la fora, el que sigui.

—Mira, fes-te a la idea que això és una circumferència i que no hi ha costats. No es pot retallar de cap altre costat, a no ser que tu i jo pleguem, tanquem la paradeta, kaput!

La Carme va reptar amb la mirada en Joan i va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

*         *         *

—I ara què farem? —li va dir en Joan a la Lluïsa, la seva dona. M’ha ben enredat aquest tio. És un cabronàs!

—Tranquil Joan, te’n sortiràs, no pateixis, altres vegades n’hem patit de pitjors i mira’ns, hem tirat endavant —va contestar la Lluïsa.

En Joan era assegut a una banqueta de la cuina arraulit i amb les mans al cap.

—No ho sé pas, Lluïsa, no ho sé pas. No m’havia enganyat mai ningú i ara ja em veus. No et dic que ens hem arruïnat però gairebé. Jo sempre he anat amb la veritat per davant a tots els negocis i no m’havia anat pas tant malament. En canvi, aquest xoriço de l’Oriol... M’ho hauria d’haver pensat. No et pots refiar d’un tio que li fa el salt a la dona amb la primera que troba i que els diu a la dona i a l’amigueta que té un sopar de negocis i se’n va de putes. Quins pebrots! L’Oriol m’ha ben fotut. A mi, a la dona, i a l’amant, que no sé qui és però ja la planyo.

La Lluïsa es va ajupir al davant d’en Joan, va ajudar-lo a aixecar-se del tamboret, i li va fer una abraçada reconfortant. En Joan va sentenciar:

—No hi ha dret, és una injustícia.

 Àlex Vidal Vidal