Total Pageviews

Saturday, March 03, 2012

Houston, tenim un problema

Relat basat en un diàleg de l'obra de teatre Carícies, de Sergi Belbel. 
Es tracta de desenvolupar el diàleg per fer un relat totalment diferent del text original

Portaven gairebé un any junts. La convivència havia anat erosionant els nexes d’unió que tant els havien apropat en un principi, a l’inici d’aquesta relació obligada, sense alternatives, però motivadora com cap altra, una vivència única per a la qual s’havien preparat durant anys. I ara eren allà, tots dos sols, cansats l’un de l’altre, amb ganes d’engegar-ho tot a rodar.
          —Què estrany... —va deixar anar en Harry com un globus sonda.
          —Què? —va respondre la Rose mentre feia números, gairebé aliena a tot allò que succeïa al seu voltant.
          —Tot això —va dir en Harry, com qui no vol la cosa, amb un deix d’indiferència.
          —A què et refereixes? —va interpel·lar la Rose, ara sí, aixecant els ulls de la pantalla de l’ordinador i arrugant les celles, intrigada.
          —No sé si te n’has adonat —va articular en Harry per donar-li més pistes a la Rose. En Harry volia parlar, en tenia unes ganes boges però no gosava treure el tema directament. La Rose sempre l’evitava, el tema.
          —No, de què? —va contestar secament la Rose, reptant en Harry amb els ulls, mirant-lo des de dalt, desafiant.
          —Tinc la sensació.
          —Digues —va animar-lo la Rose.
Ella dissimulava un cansament que li anava creixent a les entranyes, que se li concentrava a les temples. I pensava en aquesta “sensació” que deia que tenia en Harry. “La sensació dels dallonsis”, pensava la Rose, “el tema”, “la qüestió” que esguerraria el dia.
—L’estranya sensació —va continuar ell, burxant a la ferida conscientment.
—Què et passa? —va preguntar ella.
La Rose sabia sobradament què li passava. N’acabarien parlant però no gaire, no fos que ella s’emprenyés. Així ho feia sempre en Harry. La dona pensava d’ell que era un covard, un cagacalces que no tenia pebrots d’assumir el que li passava. En realitat tenia un problema greu. En Harry hi va tornar.
—És com si... —va etzibar mirant-la de reüll i aturant-se en sec.
—Com si què? —respongué la Rose amb desgana.
Feia gairebé un any que eren a l’Estació Espacial Internacional donant voltes a la Terra com un carrusel, en òrbita de la Terra però fora d’òrbita de la realitat terrenal. Estaven sols i esperaven el relleu de la parella de russos que els havien de donar el passaport a aquella esfera imperfecta i blava que els havia hipnotitzat dia rere dia.
—Com si ja no... —en Harry pronunciava aquestes paraules i pensava que ja no tenien res a dir-se, que la seva hora havia passat, que els claus alegres i salvatges que havien fotut suspesos a l’aire per la manca de gravetat ja havien passat a la història. Sobretot des del dia del gran canvi.
—No, què? —repetia la Rose mecànicament, farta del joc d’indecisió d’en Harry.
—Com si ja no tinguéssim...
—Què?
—Res a dir-nos —va decidir-se a pronunciar definitivament en Harry. Va ser com un alliberament.
La Rose sabia que ell tenia raó, que ja no tenien res a dir-se. Després d’un any realitzant els experiments que havien de dur a terme, de mantenir en bon estat aquella andròmina voladora i d’haver cardat com gossos en zel d’amagat dels terrícoles, ja no els quedava res a dir-se ni a fer-se.
—Sí —va mentir la Rose.
—Sí què? —va interessar-se en Harry.
—Sí que tenim alguna cosa a dir-nos —va assegurar ella en una actuació que no guanyaria precisament cap Oscar.
—Ah, sí? —va interpel·lar en Harry, incrèdul.
—Sí.
—Què? —va preguntar ell, esperançat.
           Ja no va obtenir resposta. La Rose es va girar d’esquena i va deixar per impossible aquell home que l’havia satisfet els primers mesos i que després de creure que havia vist presències alienígenes al voltant de la nau, mai va tornar a ser el mateix. Va intentar sortir de l’estació espacial, es va tornar boig, va esbatussar-la en els moments de voràgine visionària. Ella s’hi va tornar. Durant mesos, la convivència havia estat impossible, amb cops de puny mutus inclosos. Ara ell, mentre es movia sense tocar el terra de la nau a causa de la manca de gravetat, parlava amb ombres, es masturbava pels racons, i solia fugir d’ella. Un dia més i els russos vindrien a treure’ls d’allà per sempre més. Un dia més i seria lliure. Si en Harry estigués lúcid, d’això en podrien parlar, de la llibertat.

No comments: