Confesso que he llegit Habitacions tancades, de Care Santos, amb alevosia i premeditació perquè la curiositat m'ha arrossegat cap a un esquer massa saborós com per ignorar-lo. Quan jo començava la meva carrera professional al periòdic Crònica de Mataró la Care hi col·laborava a la secció de Cultura. Posteriorment vaig anar seguint les referències de les seves obres, fonamentalment les que ha fet per a joves, però reconec que no n'havia llegit mai cap. Fins i tot sentia com en parlava el mestre Albert Calls i m'emplaçava a mi mateix per llegir algun dels llibres de la Care Santos però sempre tenia algun llibre adult del qual en prioritazava la lectura. I com tantes altres coses a la vida no ho vaig fer. Fins que vaig llegir que la Care publicava la seva primera novel·la per adults, 'Habitacions tancades', i en un rampell de consciència ferida vaig trobar l'excusa perfecta per llegir aquesta autora.
El com
Un parell de setmanes abans de Sant Jordi es tractava de llençar l'esquer a la meva parella en forma de reflexió en veu alta: "La Care Santos ha tret una novel·la per adults, tu! I pinta molt bé!". Després d'aquesta insinuació lamentablement poc subtil tocava esperar fins a la diada del 23 d'abril. I el dia de Sant Jordi, vet aquí que tenia la novel·la a les mans embolicada amb paper de regal. Cal apuntar que la meva parella és molt espavilada i no cal reflexionar gaire en veu alta ni prodigar-se en fer el ridícul amb aquests ardits penosos per fer-li entendre que vull un llibre en concret...
El quid de la qüestió
Em va regalar l'edició en català malgrat que el text original de la Care és en castellà. De tota manera, la traducció feta per la mateixa autora i per la Isabel Olid és perfecta i en cap moment tens la sensació de llegir un text traduït.
La novel·la transita del temps actual a la Barcelona modernista, amb una sàvia barreja de personatges ficticis i reals (el rei Alfons XIII, el dramaturg Pedro Muñóz Seca, l'industrial Eusebi Güell, Eduard Conde, Ramon Bassegoda...). La família Lax-Golarons n'és la gran protagonista i l'autora retrata amb cura les característiques de la burgesia del canvi de segle barceloní (XIX-XX), les condicions de treball a les fàbriques tèxtils, els llocs d'estiueig d'aquestes famílies (les de Barcelona a Caldes d'Estrac, les de Mataró a Argentona), el personal del servei, els obrers de les fàbriques, les revoltes al carrer, els recels que despertava un tal Gaudí...
Dins d'aquest recipient històric Care Santos té l'habilitat suficient com per explicar o deixar entreveure, segons com li convé, els secrets més amagats i també els més públics de la família protagonista. Ja se sap que la saviesa popular diu que els rics en tenen molts, de secrets, i que les coses no sempre són com semblen Doncs això...
A part, des de l'època actual l'última integrant de la saga intenta desfer el nus del trencaclosques de la seva família, amb més d'una sorpresa. En aquest cas, algun esdeveniment és força previsible però penso que l'element fonamental de la novel·la no són els girs inesperats de la trama, sinó la bastida que la sustenta, el rerefons del món on es produeixen els fets. Amor, tragèdia, traïció, passió, indiferència, violència... i memòria. Memòria familiar, quina informació rebem dels nostres avantpassats i quina informació transmetem als nostres descendents? No fa gaire vaig llegir una reflexió semblant a això: "Què en sabran de mi els néts dels meus néts?" La resposta, per norma general, és clara i contundent: res. Com a molt, descendents més propers en podran tenir una visió esbiaixada.
En definitiva, recomano la lectura d'Habitacions tancades als qui no l'heu llegit, entre d'altres coses perquè m'ha sabut transportar a una època que només havia estudiat als llibres d'història o havia vist als documentals de la tv i ho ha fet d'una manera integral, total, mestra.
No comments:
Post a Comment