L’escriptor de Sedaví fa un exercici autobiogràfic i repassa la influència que va tenir en la seva vida un personatge molt peculiar, el Rubio, gran protagonista canalla d’aquesta novel·la. Un personatge que està acompanyat del mateix narrador, inexpert, revolucionari de pega, antisistema assimilat, seguidor del seu ídol i viatger d’un recorregut iniciàtic que posteriorment l’ha portat a perfilar la seva personalitat, tant en la faceta artística com en la personal.
El lector es troba emmig d’una novel·la de Torrent que evoca la València més sòrdida, la del joc, l’alcohol i les putes, els xulos i els perdedors de tota mena, però no la que ens tenia acostumats a retratar a les dues obres anteriors, amb jocs polítics, econòmics i “esportius” vinculats directament o indirecta amb el poder. ‘La vida en l’abisme’ és molt més que una crònica de la València de final del franquisme i la transició: és un acte de nuesa, de sinceritat de l’autor davant del lector; Ferran Torrent es despulla i ens mostra aspectes de la seva vida que potser mai no hauríem imaginat però que després de llegir-la, acceptem com a part indissoluble del Torrent que coneixem.
I és en aquest exercici de sinceritat que deixa anar autèntiques joies en forma de frases lapidàries, habitualment del seu heroi, el Rubio, però de vegades són reflexions del mateix narrador en les quals m’he reconegut a mi mateix ja fa uns anys, adoptant postures davant la vida que em servien per no acceptar les convencions socials però que no valien per canviar-les. Un exemple ben clar n’és aquesta cita:
- “Incapaç de revoltar-me totalment potser em vaig adaptar a la imatge fabricada del Rubio com aquell pobre negre que, condemnat a la cambra de gas, així que el verí començà a escampar-s’hi, exclamava un desesperat i inútil <
També m’he sentit identificat amb una referència a Rafael Conde, “El Titi”, un artista valencià de ‘variétés’ que feia bandera de l’homosexualitat i que va marcar la meva adolescència amb cançons com ‘Libérate’ o la que cita Torrent, que diu “Me quemaste, me quemaste, como a un muñeco de falla”. Com diu el de Sedaví, “El Titi” era “el maricon més professional de les ‘variétés’, el cadàver del qual, exposat al Teatre Principal, va rebre el respecte de les autoritats valencianes encapçalades pel President Zaplana (PZ) i els màxims responsables de la cultura autòctona. Només m’hauria faltat una referència a Monleón i al seu “Horchatera valenciana”... En fi, detalls com aquest m’han arribat molt a dins, perquè han marcat part de la meva existència.
Altres cites que m’han semblat interessants pel seu caire humorístic o de reflexió existencial són les següents. N’hi ha moltes més d’aprofitables però qui vulgui gaudir de la prosa directa i natural de Torrent, que es llegeixi ‘La vida en l’abisme’.
- Aquest era un “cremaor”, “gafe” en castellà, que llogava els seus serveis per donar mala sort als altres jugadors. Es deia Nicasio: “Nicasio, alt i espigat, amb cara d’arlequí, alcohòlic i feixista, llogava la seua detestable presència en canvi d’una comissió de guanys. Fins i tot tenia la seua estratègia. Uns minuts abans de començar la partida, amb tots els jugadors a la taula, s’alçava i inaugurava la timba:
<
És una novel·la totalment recomanable i que convida a la reflexió davant la vida. Llegiu-la, si no ho heu fet.
No comments:
Post a Comment