El tanga, una peça tan breu que incita...al furt.

Ho he de reconèixer i abans de començar aquest article ho faré: sóc un fetitxista i m'agraden les dones amb talons i amb tanga. Vaja, ja ho veieu, res de l'altre món. He parlat amb molts amics sobre el tema i la gran majoria m'acaben reconeixent l'evidència: els talons posen i imposen; el tanga incita. Però fa uns dies vaig descobrir que aquesta petita, minúscula peça de roba -no només femenina, tot cal dir-ho- provoca més desitjos que els merament sexuals, que seria el més normal, un cop vista la seva constitució. Escriu una companya, la periodista Betty Doñate, del periòdic Tribuna Maresme, en una minicrònica molt encertada, que la mestressa d'una botiga de roba interior de Premià de Mar li assegura que no cal ser un lladre professional per robar durant les dates nadalenques: "Les nenes se m'emporten els tangues", lamenta. Qui ho havia de dir! La brevetat intrínseca d'aquesta mínima peça de roba també incita al furt. Perquè és clar, no és el mateix robar un tanga que unes calces d'aquelles que duia l'àvia, que no sabries on amagar-les, de grosses que eren. Això de la doble temptació té la seva gràcia. El tanga, és evident, convida a les relacions carnals, deixa a la vista les natges, un element prou eròtic, tant en dones com en homes. És una obvietat. Deixa veure però no del tot. Insinua i ensenya, però a l'hora de mostrar, té cert pudor i amaga allò que al cap i a la fi, volem veure tots i totes després dels jocs més íntims -no només la vista hi participa en aquesta mena de jocs-. Però el tanga també és un bon esquer de sí mateix quan l'exposen en un filferro d'aquells que utilitzen a les cotilleries per penjar la roba interior. Aquella mena de tensadors de gomes que deformen una peça de roba tan sublim. Allà, penjat, el tanga diu: "Ei! Sóc minúscul! Si m'agafes em pots amagar on vulguis!" I de fet, és així. Resulta que és un dels articles més robats de les botigues i les mestresses de les "lingeries" van de bòlit controlant les nenes per veure què redimonis porten amagat sota l'abric, a una màniga, als pantalons o, fins i tot, als sostenidors. Jo he vist robar un tanga. I us puc ben dir que no és com robar una maquineta d'afaitar. És...més...com us ho diria...morbós. I això que la lladregota era una noia d'uns 18, que de 'morbo' no li en devia donar gens, sinó que era per posar-se'l posteriorment ella mateixa i poder lluïr-lo per sobre dels pantalons mentre està asseguda al banc d'una plaça o a l'escala de la facultat. Però el joc va ser morbós, el d'ella i la seva amiga. La brevetat del tanga és la seva gran arma, el seu valor afegit, ja sigui per al lluïment de la luxúria o per a la provocació de l'avarícia, que desemboca en el furt. Si us fixeu, tots dos elements, pecaminosos 'per se'. El tanga ens fa pecar. Caram, bona peça aquest tanga. I no només això, fixeu-vos en l'ambigüitat d'ell mateix. O hem de dir d'ella mateixa? Hi ha qui en diu el tanga; n'hi ha que l'anomenen la tanga. Més misteri, més morbositat, tot plegat més pecaminós...uf! Deixem-ho córrer. He de confessar que sóc fetitxista. Però vaja, res de l'altre món. Segons he pogut observar en els meus amics i algunes amigues, com tothom. Bé, com gairebé tothom. Per cert, tanga s'assembla a tango i no hi ha ball més eròtic que aquesta dança argentina. En voleu més proves que el tanga és alguna cosa més que una peça de roba innocent com, per exemple, una bufanda?